INSCRIPCIONS
PROGRAMA
COL·LABORADORES V
MI CUERPO SERRANO
De nuevo llegan las Jornadas Consentidxs del Aula de Esplais del Vallès. Es su quinto año y llevan por título Violencias y Cuerpos. La reflexión y el debate están asegurados.
Si bien la mayoría de personas que estamos en movidas feministas, al escuchar o leer “violencia y cuerpos” rápidamente pensamos en gordofobia, cosificación, y objectivación sexual la cosa no acaba ni empieza en ese punto. Podriamos asociar a “violencia y cuerpos” temas como la diversidad funcional, las identidades formadas desde la alteridad como las personas trans, las mujeres barbudas, la violencia obstética y los cuerpos migrados. Si lo pensamos bien, este tema daria para más de una jornadas consentidxs.
En una sociedad capitalista, cisheteropatriarcal, clasista, y adultocentrica ¿qué espacio ocupan los cuerpos disidentes? Y a cuerpos disidentes nos referimos a las gordas, a las racializadas, a las viejas, a las trans, a los cuerpos con diversidad funcional, y un largo etcétera de cuerpos que son rechazados por dicha sociedad. Se les considera lo no normativo, es decir, lo feo, lo malo, lo mamarracho, lo conflictivo, lo peligroso, lo bastardo, lo sucio, lo indeseado… Cuerpos que representan todo lo que esta sociedad detesta. Y así se les hace saber a dichos cuerpos para que lo tengan muy claro: El espacio a ocupar es El Margen.
Estamos hablando de violencias que reciben los cuerpos disidentes por el mero hecho de existir. La gordofobia, por ejemplo: Esta sociedad rechaza los cuerpos que quedan fuera de la hegemonia normativa. Hemos normalizado el consumo de cuerpos a través de la publicidad, los mercados, y de los aparatos culturales. Estos nos dicen qué cuerpos están bien y qué cuerpos estan mal. Qué cuerpos son deseables y cuáles no. Todo esto es muy sutil pero muy eficaz, porque llega de forma directa y se instala en la memoria emocional de cada uno de los cuerpos, sobretodo en los disidentes. Más allá de la publicidad, dónde se ha evidenciado la cosificación de los cuerpos de las mujeres hasta convertirlos en objetos sexuales despojados de toda humanidad, en el ámbito de la salud, hay unos parametros de salubridad de los cuerpos que responden a unos mandatos normativos. Se puede demostrar, en muchos casos, que la gordura no es sinonimo de insalubridad, y en tanto que lo fuera, la violencia que se ejerce sobre ese cuerpo es tan grande que atenta contra la salud mental y emocional de dichos cuerpos.
Violencias que en esta sociedad se ejercen sobre estos cuerpos rechazados, como negar el placer y el deseo a los cuerpos con diversidad funcional. Nos abrió los ojos el fantastico documental de Yes we fuck (2015) de los directores Centeno y de la Morena sobre este tema en particular. Aún sigue habiendo una visión hegemonica que mantiene a los cuerpos dependientes en un estado de infantilización permanente, sin contemplar que son cuerpos deseantes y que también són cuerpos deseables. Del mismo modo que muchos otros cuerpos, los cuerpos viejos también son cuerpos deseantes y deseables y se les es negada la sexualidad. Asi como la sacrilazación de ciertas partes del cuerpo por encima de otras, como por ejemplo, los genitales. ¿Qué determina que un coño es más sagrado que unas manos? Tenemos asociada en nuestro imaginario una carga moral que impacta en los cuerpos de forma violenta, entre otros, en los cuerpos prostitutos.
La Brah, autora de Cartografías de la diáspora (2011) habla de la invidualidad fluctuante, o como diria la Butler identidades nómadas. Y es que cuando hablamos de cuerpos, hablamos de identidades. Para Brah, todo lo que nos pasa durante la vida, nuestras experiencias y nuestros contextos, queda inscrito en nuestro cuerpo. Considera que el cuerpo es físico y es simbólico “si tú eres negro, eres portador de la negritud, y la negritud tiene toda una historia detrás, tiene un simbolismo, y de eso no te puedes desprender”. El cuerpo es un ente político. En el momento en que un control policial para a un cuerpo por su color de piel, el cuerpo se convierte en un ente político. Por lo tanto, los cuerpos y las identidades que generan nuestros cuerpos, condicionan también nuestras acciones. Los cuerpos, según la Brah, acarrean consigo una serie de fronteras, dependiendo de la raza, la clase social, el género, el sexo, la expresión sexual, entre otros. Interseccionando estas dimensiones del concepto identidad, podemos afirmar que la identidad es siempre una construcción política.
La Zinteta, artísta que trabaja con los cuerpos, sobretodo aquellos disidentes, nos interpela. Aún falta muchos referentes para que estos cuerpos rechazados ocupen más espacio y se merme la violencia hacia ellos. En su libro “Habitar mi cuerpa” (2019) hace un llamamiento a “reapropiarnos de nuestros cuerpos, volver a habitarlos, cuidarlos y quererlos son actos puramente revolucionarios y politicos”.
Como bien nos invita a pensar la Vallaso, tal vez a través de estos cuerpos disidentes, podemos plantearnos como construimos el yo, el nosotras y como definimos lo que queda fuera, y así crear nuevos imaginarios políticos. Conceptos como el de género o el de democracia deben ser redefinidos para otorgarles nuevos significados donde tengan cabida los cuerpos disidentes.
Esto, es lo que intentaremos debatir y reflexionar en las Jornadas Consentidxs del próximo 14 de Marzo del 2020 en Sabadell.
Os dejamos con un poema que dice mucho con pocas palabras, de la Kaur de su libro “El sol y sus flores” (2017).
Ariadna Jara
COL·LABORADORES V
IRANTZU VARELA
Feminista radical, periodista, coordinadora de Faktoria Lila i presentadora de #ElTornillo en La Tuerka TV. Col·laboradora de diferents mitjans de comunicación, com Pikara Magazine en la secció Aló Irantzu.
PUBLICACIONS A PIKARA MAGAZINE
MAR C. LLOP
Fotògrafa freelance i activista de l’associació de persones trans*Generem! Formada en fotografia a l’ Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i realització de vídeo al Centre de la Imatge, Mar C. Llop munta el seu primer estudi l’any 1996. Des de llavors treballa en el món editorial i publicitari, i s’especialitza en interiorisme, arquitectura, moda i retrat. Des del 2013 es troba desenvolupant el projecte Construccions identitàries Work in progress sobre les diversitats de gènere, que ha tingut molta repercussió mediàtica. A més, també treballa en el projecte Construccions identitàries Famílies, juntament amb Andrea Basave i amb el suport de l’associació de famílies de menors transsexuals Chrysallis.
MAGDA PIÑEYRO
Activista gorda y feminista. Cofundadora de la plataforma Stop Gordofobia, autora de los libros «10 gritos contra la gordofobia» y «Stop Gordofobia y las panzas subversas».
BASHA CHANGUERA
Pertany al col·lectiu AfroFem Koop. AfroFem Koop és un innovador projecte d’iniciativa social i solidària creat amb l’objectiu de promoure el desenvolupament social, cultural, polític i econòmic de les dones i identitats NB afrodescendents. Creem comunitat compartint, debatent, divulgant i donant suport al desenvolupament de les dones negres tant en el pla virtual com en el presencial. Els beneficis de la nostra activitat s’inverteixen en projectes d’empoderament de la nostra comunitat.
TOTES LES COSES QUE ET PUGUIN PASSAR PER SER DONA, SERAN PITJORS SI ETS NEGRA
L’AFROFEMINISME LLUITA PER L’ABOLICIÓ DE L’ESTÀNDARD COM A REFERÈNCIA
MONTSERRAT A. IZQUIERDO RAMON
Va estudiar Antropologia Social i Cultural en la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster d’Estudis de la dona, gènere i ciutadania de la Universitat de Barcelona. La seva línia de recerca s’ha centrat en torn a l’anàlisi sobre corporalitats i diversitat funcional sent ella mateixa categoritzada sota el terme. Actualment Doctoranda en Psicologia de la Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona amb un projecte de Investigació-Acció Participativa que pretén incorporar el teatre de l’ oprimit com a una eina de resolució de conflictes interculturals i de gènere als aules de secundària.
Articles:
SEXUALIDAD Y DIVERSIDAD FUNCIONAL ¿REVOLUCIÓN O REPRODUCCIÓN?
CUERPO FRONTERA: UNA OPORTUNIDAD DE LUCHA
SAM COSTA
Em dic Sam i tinc 21 anys, dels quals 9 els he passat com a infant i jove, i més de 3 com monitor (encara actiu) de l’Esplai Totikap de Sant Antoni, Barcelona, encara que sempre he viscut al Poble Sec. Quan vaig acabar el batxillerat vaig intentar estudiar sense èxit, ja que han estat uns anys complicats, així que he estat treballant de monitor i vetllador a una escola, mentres m’anava formant paral·lelament al barri, a l’esplai i a Esplac. Soc un noi trans, i és un entre altres trets de la meva identitat que m’han fet ser qui soc, igual que formar part del mon de l’educació en el lleure, igual que no tenir una «bona» salut mental. Sento que tinc molt a dir i visc en primera persona el que és tenir una relació complicada amb el propi cos i l’entorn, com moltes altres persones que se surten d’allò que està establert. Per tant, sempre que puc aposto per la lluita organitzada contra aquestes violències, i explicar la meva experiència sempre és apoderant, igual que escoltar la d’altres persones amb altres realitats. És per això que fa més d’un any amb algunes companyes LGTB vam crear la Comissió de Gèneres i Sexualitats Diverses i Dissidents a Esplac, amb qui hem organitzat recentment tot un diumenge de tallers i xerrades fets per persones trans*. Per acabar la presentació, a nivell personal el meu futur ideal inclou gats i una humil aldea rodejada de valls i rius i vida en col·lectivitat i autogestió. Un xic utòpic, però abans de retirar-me lluny de la societat sé que tinc moltes coses a fer i molt a aprendre també. Seguim endavant!
MAR GIL
De cel als ulls és l’expressió desesperada d’un cos alienat del seu cor. Un cos cremat per la gordofòbia, ple de dolors i que no sent, que no és. De cel als ulls és pintar davant del mar, és fer de qualsevol lloc nou una casa – perquè el meu cos, és sempre casa meva-, és el cel taronja reflectit a les retines. De cel als ulls és un viatge cap endins, que comença travessant la pell i els ossos i que camina cap al cor, cap a la llum del mig. De cel als ulls explica una història, que desitja ser explicada, com un conte que cura els mals de l’ànima.
«La reconciliación con mi cuerpo empezó cuando probé a pintar mujeres gordas con las acuarelas. Fue una hermosa forma de tomar el espacio que me habían robado des de pequeña. Pintar pliegues, michelines, pechos grandes y caídos, estrías, panzas y ver la belleza y sensibilidad en ellas. Recorrer mi piel con una mirada amable y teñirla de luz para mostrarla. Pintar(me) para sanar(me)»
Sóc la Mar Gil Humet i aquesta és la meva obra- Aquarel·les, llapis de colors, tinta i ceres; els materials que han plasmat cada un dels meus crits ofegats. Amb aquesta obra pretenc visibilitzar la bellesa i la sensibilitat que rau en qualsevol cos, reflexionar sobre el concepte de casa, refugi o niu, així com posar a l’ordre del dia que la gordofòbia és una opressió sistemàtica que determina que les vides de les persones siguin menys segures i més precàries i doloroses. El meu cos és un vehicle que em permet ser, i mereix l’etern respecte perquè estem parlant prescisament d’això, del dret a la vida.
Florecer narra la història d’una planta des que és llavor fins a l’etapa
de florir. Utilitzem la planta com a metàfora del creixement d’una
persona, d’un ésser, en aquest món de soroll i plàstic. Coneixent-se i
trobant el seu cos i espai.
Acabant la història amb la interacció del públic.
de florir. Utilitzem la planta com a metàfora del creixement d’una
persona, d’un ésser, en aquest món de soroll i plàstic. Coneixent-se i
trobant el seu cos i espai.
Acabant la història amb la interacció del públic.
Estasyaestanaqui neix de les inquietuds de dues dones de la
generació Z. Totes dues graduades en art dramàtic, cansades de no
donar el perfil en càstings, per alta, per baixa, per grossa, pels teus
pèls, pels teus pocs likes d’Instagram,…
Així que ens unim i creem Estasyaestanaqui per a visibilitzar i
combatre el cos no acceptat socialment. Creant un espai segur on el
protagonista és el cos i la relació amb ell.
generació Z. Totes dues graduades en art dramàtic, cansades de no
donar el perfil en càstings, per alta, per baixa, per grossa, pels teus
pèls, pels teus pocs likes d’Instagram,…
Així que ens unim i creem Estasyaestanaqui per a visibilitzar i
combatre el cos no acceptat socialment. Creant un espai segur on el
protagonista és el cos i la relació amb ell.
BELÉN PEREA
Sóc la Belén Perea, una jove il·lustradora Sabadellenca formada a l’Escola Illa de Sabadell.
Porto connectada al món de les arts plàstiques des de ben petita gràcies a la meva família; el dibuix, el fang i la pintura m’han acompanyat des que tinc memòria… M’he anat nodrint de totes les disciplines fins que m’he format per tal d’exercir com a il·lustradora, la feina que em fa més feliç a hores d’ara.
Durant la meva trajectòria he tingut l’oportunitat de realitzar varis murals, cartellisme, il·lustració infantil i editorial.
Podem destacar com a obra pròpia el meu primer llibre, Alis Volat Propriis, que tracta sobre la pell de papallona i com a obra cartellista, entre d’altres, el cartell de la Festa Major de Sabadell 2019.
És tot un plaer per mi il·lustrar les V Jornades Consentidxs del moviment que abraça l’esplai del qual formo part.
instagram: @belemnitidart
Facebook: belemnitidart
DESDIBUIXANT ELS COSSOS
La nostra primera col·lecció “Alliberem els nostres cossos”, un recull d’imatges de cossos nuus, anava dirigida a estimular la reflexió sobre la violència de la pressió estètica. En les obres es donava valor la bellesa dels nostres cossos al natural i l’apoderament del subjecte, fets que esdevenen revolucionaris en una societat masclista, racista, transfòbica, gordofòbica. Actualment presentem la nostra segona col·lecció. L’exposició es titula “Desdibuixant els cossos” i consisteix en un conjunt d’imatges de nuus creades mitjançant el collage i altres processos digitals que generen debat i creen controvèrsies entre l’espectador i la seva idea predefinida sobre els conceptes de cos i binarisme. A través de l’encreuament dels cossos, podem reflexionar sobre categories relacionades amb el gènere o l’edat. Autoria: AMATISTES (Marina Ventura i Marina Buxó).
COMPANYIA TEATRE JOVE LA PETITA TÈXTIL
«La violència no és la resposta»
Nosaltres som l’esperança de que aquest món pugui canviar, de que aquest món sigui més igualitari, més respectuós i més lliure. I és per això que ens posem la capa i l’espasa i des d’aquí comencem el nostre camí cap a una societat igualitària i lliure per a tothom.
PROGRAMA V JORNADES CONSENTIDXS
HORARIO
9’30 Recepció inscripcions
9’45 Rebuda amb cafè
10’15 Presentació Jornades
10’20 Representació de la Cia. de teatre jove La Petita tèxtil .
“La Violència no és la resposta”
10’40 Entrevistes creuades a càrrec de Laura Clotet
- Magda Piñeyro, activista gorda y feminista. Cofundadora de la plataforma Stop Gordofobia.
- Montse Izquierdo, antropòloga experta en l’anàlisi sobre corporalitats i diversitat funcional sent ella mateixa categoritzada sota el terme.
- Basha Changuera, directora del col·lectiu AfroFem Koop
- Sam Costa, activista trans
11’45 Pausa
12’00 Debat
13’30 Dinar
15’00 Representació de la Cia. Estasyaestanaquí
“Florecer”
15’30 Ponència- Exposició
- Mar Llop, fotògrafa freelance i activista de l’associació de persones trans*Generem!
16’00 Ponència
- Irantzu Varela, Feminista radical, periodista, coordinadora de Faktoria Lila i presentadora de #ElTornillo en La Tuerka TV
Jornada il·lustrada a càrrec de Belen Perea.
Exposicions de les @amatistes.art. » Alliberem els nostres cossos» i de @decelalsulls » Mi cuerpo es mi casa: acuerparse en tiempos de gordofobia»
V JORNADES CONSENTIDXS: VIOLÈNCIES I COSSOS
El sistema patriarcal, lejos de desaparecer, o al menos retroceder, se encuentra tranquilamente aposentado en todas las capas de nuestra sociedad, aquellas capas visibles, y aquellas invisibles.
En este sentido, uno de los objetos principales del control social del patriarcado ha sido y sigue siendo el control del cuerpo. Y este control se ejerce, a su vez, de infinitas maneras, algunas de ellas muy visibles como pueden ser las leyes que marcan la normatividad y la no normatividad, o lo que viene siendo lo mismo, cómo ha de ser un cuerpo aceptado socialmente.
Apenas nadie se libra de estos efectos destructores y perversos, que se manifiestan de manera violenta en acciones dirigidas hacia este cuerpo, desde el exterior, a través de unos cánones estéticos y unas hegemonías corporales patriarcales, y también desde nuestro propio interior, en forma de autocrítica, mutilación, modificación, rechazo y autoodio.
Estas violencias son un mecanismo de reproducción del propio sistema patriarcal capitalista. Estas violencias se han de visibilizar y combatir, reflexionar y criticar en un proceso de emancipación feminista.
En este contexto, las V jornadas Consentidxs tienen la intención de crear espacios de reflexión sobre la relación entre cuerpo-violencia- patriarcado. Estas jornadas pretenden ser un espacio de visibilización, denuncia, aprendizaje y reflexión sobre los mecanismos invisibles de control patriarcal.
María Villar.
V JORNADES CONSENTIDXS
PROGRAMA IV JORNADES CONSENTIDXS
IV JORNADES CONSENTIDXS : VIOLÈNCIES PATRIARCALS
9’30 Recepció – Rebuda ponents
10’00 Presentació Jornades
10’05 Representació “Yo soy mia” a càrrec de Laboratori Escènic bemen-3
10’20 Ponències
Laura Clotet, metgessa de família, sexòloga i terapéuta de família.
Carmen Juáres, coordinadora Associación Mujeres Migrantes Diversas
Aida Abelló, col•laboradora El Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS)
Pilar Rodríguez, antropóloga i advocada
11’30 Esmorzar
12’00 Entrevistes creuades a càrrec de Karen Madrid
13’30 Cloenda
15’30 Taller Zinteta – Cinta Tort
Exposició «ALLIBEREM-NOS» a càrrec d’Amatistes.art
VIOLENCIES PATRIARCALS
El major impediment per a la desaparició de les violències exercides per el patriarcat és la naturalització d’aquesta violència, situada en una part invisible dels pensaments, i incrustada a la estructura social mitjançant tots tipus de mecanismes coercitius.
Aquesta cultura patriarcal utilitza la violència com una eina per a la seva reproducció, generant una consciencia col•lectiva on, aquest processos violents resulten invisibles. És per aquest motiu que és molt difícil qualificar aquests fets violents com atemptats cap a la dignitat de les persones.
La cultura patriarcal amaga estereotips i relacions de poder, on l’home cishetero de classe mitja suposa la mesura de totes les coses, generant prejudicis vers tot allò que no compleix les seves normes socioeconòmiques-
Aquests prejudicis apareixen a l’educació, els mitjans de comunicació, el sistema judicial, l’entorn laboral i tots aquells espais de la vida pública on les persones ens relacionem.
Quan ens atrevim a denunciar aquestes agressions patriarcals, la societat es conjura per desvincular aquest fet amb un fet social, generant una consciencia de fet individual, domèstic, causal o puntual.
Aquesta estratègia forma part d’un pla perfecte contra la lluita col•lectiva feminista.
És per aquest motiu que una agressió patriarcal és una gressió cap aquelles persones que lluitem cap a tot tipus de desigualtats.
La violència judicial, la violència cap a les dones migrades, la violència CIS, la violència capitalista, formen part d’una mateixa estratègia patriarcal de poder social.
L’estratègia col•lectiva feminista és l’única l’estratègia possible per lluitar contra el sistema patriarcal.
Maria Villar
L’educació sexual: del Disney al porno… sense passar per la realitat
La nostra vida sexual s’inicia en el moment que naixem i tot el que veiem, tant en les persones de l’entorn proper com en els mitjans de comunicació son la base de la nostra educació sexual.
En aquella època en que preferim les pel•lícules d’animació, depenent del gènere assignat al néixer serà més fàcil que ens posin una pel•lícula de Disney o una de Marvel, sovint sense preguntar-nos que preferim. I això que podria sonar a crítica no ho serà tant pel tema que ens preocupa. Tant és si empassem sense parar escenes de princeses i prínceps com si triem les batalles d’herois salvadors del mon. Els estereotips de gènere son els mateixos.
Els prínceps i dels herois tenen una gran similitud en quan a característiques imprescindibles que podem identificar en gairebé tots ells: Son forts, valents, salvadors, triomfadors, guapos, violents i tot s’hi val per salvar el món.
Les princeses i també sovint les noies «salvades» pels herois son: Guapes, dèbils, dependents, pacients, educades, amables i somiadores.
Llavors quan decidim que som grans per les pel•lícules d’animació i pensem que tot allò ja no va amb nosaltres perquè ens cau un aparell electrònic als dits amb connexió a Internet que ens obre mil portes al mon .Hi ha una porta que s’obra sempre perquè és la que més trànsit té a Internet. De forma conscient o inconscient el porno entra a les nostres vides. Des de imatges buscades, a imatges trobades, passant per les imatges que et fa veure un company, sovint també sense preguntar. I resulta que encara que portin menys roba i encara que la batalla no sigui tan estoica veiem un patró de comportament «masculí» i «femení» que no ens estranya ni ens incomoda perquè Els actors del porno «convencional» segueixen els mateixos estereotips de gènere que els nostres prínceps i princeses, tot i que ho disfressin.
Ells son seductors, incansables, guapos, molt mascles, potents i violents.
Elles son guapes, primes, submises, tolerants, complaents, servicials, insaciables…
Curiosament similars a les llistes dels rols apresos a la infància.
Així que el Disney, a les dones ens ensenya a callar, esperar i obeir i el porno ens omple la boca, ens fa incansables i submises. On és la diferencia?
Laura Clotet
COL·LABORADORES IV
LAURA CLOTET
Metge de família, sexòloga i terapèuta de parella. Col·laboradora de Ràdio Sabadell en el programa «Parlem de sexe?»
ZINTETA
Arte y feminismo se abrazan, comunican y comprenden en la obra de Cinta Tort Cartró, aka Zinteta (Barcelona 1995). Poniendo el cuerpo en el centro, la obra de Zinteta deconstruye e imagina una diversidad sustantiva, unas corporalidades que se desnudan, que se miran y que se reconocen, que abandonan las asfixiantes proyecciones que el cishteropatriarcado imprime sobre nuestras pieles. Para pensar en la obra de Cinta tenemos que partir de una premisa: el
color es político. El color comprendido como alegría, como una fiesta. Pero también como ternura, como encuentro radical entre los cuerpos que se aprehenden y se celebran. El color como herramienta de activación y movilización de nuestra mirada frente a las opresiones sistémicas patriarcales. Contra el eufemismo, el tabú y el aislamiento Zinteta propone una emancipación que aplaude las marcas, las cicatrices, las movilidades diversas, el encuentro de los cuerpos a través de la escucha, el afecto y la horizontalidad. Sus intervenciones artísticas permiten cuestionarnos quien somos, como somos, como observamos y como proyectamos. Sus proyectos nos aproximan a la reconciliación con nosotres mismes, a reapropiarnos de nuestros cuerpos que un día dejamos de habitar. Como ella siempre dice: “Reapropiarnos de nuestros cuerpos, volver a habitarlos, cuidarlos y quererlos son actos puramente revolucionarios y políticos.” En sus obras, la voluntad de mostrar y pensar la diversidad corporal se ofrece como matriz de sus investigaciones, que también son nuestras, que quieren ser de todes.
TONANOPINTARES
‘Tona no pinta res’ és el pseudònim de la Marta Grau, una vallesana de 36 anys que s’obre camí en el camp de la il•lustració. L’any 2014, una dècada després d’haver acabat els seus estudis superiors a l’Escola d’Art de Sant Cugat, va compartir el seu primer dibuix a les xarxes socials. D’aquella acció de coratge han sorgit, amb el pas del temps, centenars d’encàrrecs, diverses exposicions i una veu pròpia en el panorama de la il•lustració a Catalunya.
LABORATORI ESCÈNIC BEMEN-3
DIAWAR, “Yo soy mia” és una performance duta a terme per estudiants de primer i segon d’animació sociocultural i turística del centre Bemen-3 sobre el maltracte que ha patit i pateix la figura de la dona en diferents etapes de la història fins l’actualitat, sorgida durant el curs 2017-18 en el Laboratori Escènic Bemen-3 dirigit per Héctor Alonso. El Laboratori Escènic és un espai on es treballen diferents temes de la societat que creiem que queden coses a dir i per lluitar en contra, és un espai de canvi i de transformació.
Diawar és també un projecte comunitari i d’intervenció socioeducativa, orientat a tota la comunitat educativa del centre Bemen-3 (personal docent i administratiu, els altres cicles del centre i els Programes de formació inserció), i als agents socioculturals i educatius del territori on està situat el centre. (Districte de Nou Barris: Vilapicina, Nou Barris, Sant Andreu, Horta…).
CARMEN JUARES
Carmen Juares (Valle, Hondures, 1986) viu a Barcelona des de 2005, des d’on va arribar fugint de la violència a Hondures, un dels països més violents del món. Poc després d’arribar, Carmen va passar sis anys de cuidadora interna tancada 24 hores cuidant d’una senyora gran que patia una demencia. Treballa des de fa cinc anys en el Servei d’Atenció a la Dependència (SAD) de la ciutat de Barcelona com a Treballadora Familiar.
Carmen és Tècnica Superior en Integració Social, Tècnica Auxiliar d’Infermeria i estudia el Grau d’Educació Social a la Universitat de Barcelona. Actualment, és coordinadora de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas, que s’encarrega de defensar els drets de les dones migrades treballadores de la llar i la cura.
Twitter: twitter.com/cjuarespalma
PILAR RODRÍGUEZ
Advocada i antropòloga, membre del col.lectiu d’advocats/des ALLAC, especialitzada en dret penal i dret d’asil i protecció internacional. Amb 13 anys d’experiència en defensa de moviments socials i activites socials.
AIDA ABELLÓ
Sòciologa i antropòloga, col·laboradora del Centre Jove d’Atenció a les sexualitats. El Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) és un servei d’atenció específica als adolescents i joves, de caràcter preventiu-educatiu i assistencial, de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears http://www.apfcib.org, obert al públic des de l’any 1992. Es considera un servei de referència, complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials, i actua des d’una perspectiva d’optimització dels recursos existents en la xarxa sociosanitària normalitzada.
ALLIBEREM ELS NOSTRES COSSOS
Recull d’imatges de cossos nus, sencers o parts concretes, que pretenen prendre consciència sobre la pressió estètica rebuda socialment, així com reflexionar sobre l’estereotip de cos normatiu i altres aspectes relacionats amb la identitat de gènere, el sexisme, el racisme, la gordofòbia, la transfòbia, etc.
AMATISTES (Marina Ventura i Marina Buxó).
VIOLÈNCIES PATRIARCALS DES DEL MEU PUNT DE VISTA
A la nostra societat, els homes gaudim de més pes en tots els àmbits de poder: econòmic, polític, cultural… Segons Focault, perquè aquest poder pugui ser etern l’hem de fer invisible i aquesta, sense anar més lluny, és l’arma secreta del patriarcat. Majoritàriament les expectatives que tenim cap al sexe d’una persona són inconscients, les naturalitzem i això les fa molt més perilloses, ja que mentre segueixin estan en el nostre inconscient no podrem alliberar-nos d’elles (s’invisibilitzaran) i seguirem sota la dictadura d’aquest sistema.
Simone de Beauvoir, a la seva obra “Ser mujer”, arriba a la conclusió de que no es neix home o dona, sinó que s’arriba a ser-ho. Des de ben petits anem aprenent a través dels agents socialitzadors (família, escola, amics, mitjans de comunicació, etc.) en què consisteix ser un home i en aquest sistema patriarcal, la masculinitat es construeix en contraposició de la indentitat femenina. Ser home implica no ser dona. Pels homes, el que és femení és humiliant i degradant (pegues com una nena, corres com una nena, t’agraden els nens…). En conseqüència, vivim negant tots els sentiments, actituds i emocions que mostrin debilitat, negant tot el que està relacionat amb la tendresa i demanar o donar afecte.
Pel contrari, la competència forma part del nostre dia a dia. Hem de ser, tenir, saber i fer més que la resta. Hem de competir, especialment entre nosaltres, i constantment demostrar i reiterar la nostra masculinitat. Quina feina tant feixuga, no? A veure qui té el millor cotxe, qui treu pitjors notes o s’ha posat a estudiar més tard i per tant és més “passota”, qui la “lia” més, qui beu i fuma més, qui s’ha desvirgat abans, quantes noies t’has “tirat”…
Potser aquesta última és la que més us sonarà. Hem convertit la sexualitat hetero en un instrument per demostrar la nostra virilitat. Ja no importa la qualitat de la relació sexual ni humana, sinó la quantitat. “Es tracta d’un concurs d’acumulació de punts on cada nova amant, cada correguda, cada centímetre de penis puntua en l’ àlbum de la masculinitat per poder-lo ensenyar als altres mascles i així ratificar la pròpia virilitat.”
Equiparar la nostra sexualitat amb la sexualitat incontrolable dels animals, naturalitzant-la, ens dona el permís per poder fer el que vulguem i sortir-ne força airosos. Fins i tot, s’arriba a fer responsable a la víctima per provocar-nos d’alguna manera, per fer-nos perdre el control. Premiar la contenció emocional, ja que el contacte i l’expressió dels sentiments és una característica femenina que els “homes de veritat” no podem permetre’ns, ens genera una tensió interna. Aquesta tensió dona lloc a la ràbia i a esclats de violència que, aquesta vegada sí, ens són fàcils d’expressar, ja que per a nosaltres la ràbia forma part de les emocions que podem mostrar. I com aquests, molts altres exemples que ens mostren com la masculinitat hegemònica ens fa anar des de la violència més subtil i invisible a la més explícita i visible.
La identitat masculina tradicional es troba a la base de molts conflictes socials com la misogínia, la homofòbia, la violència de gènere, el fracàs escolar, l’elevada sinistralitat automobilística, el bullying, les bandes, moltes conductes incíviques, l’abús de drogues, etc. No vol dir que tots aquest problemes estiguin única i exclusivament originats per la forma com construïm la masculinitat, evidentment hi ha altres causes com l’exclusió, la pobresa, la classe social…, però n’és un factor important i sense la transformació d’aquesta identitat masculina no es podran resoldre. Són les grans conseqüències d’una masculinitat hegemònica que ens persegueix a tots els nens, nois i homes. A que ja no mola tant?
Per tot això, és necessari, urgent i imprescindible prestigiar i començar a fer un tastet del món considerat tradicionalment femení, el món “privat”, el món subjectiu. Les emocions, l’afecte, la cura, la delicadesa, el dubte, l’empatia, el cos, la intuïció, la cooperació, la comunitat… Tots aquests aspectes són tan necessaris per a la vida i el desenvolupament social com la realització personal, la individualitat, l’oci, la raó, la determinació o el poder, considerats tradicionalment masculins. Hem de convidar-nos a la pràctica de l’empatia, l’expressió de les emocions i la cura d’altres, perquè renunciar a l’expressió dels afectes significa mutilar una part de nosaltres mateixos.
Des de l’educació en el lleure tenim una gran oportunitat. Els esplais són un espai on els infants construeixen la seva identitat acompanyats dels companys i companyes, buscant l’equilibri entre allò instintiu i els impulsos que tenen, i la pressió de l’exterior. És un lloc de coneixença on s’hi creen uns primers vincles que els marcaran al llarg de la seva vida. És el laboratori on van assajant possibles formes de relacionar-se amb els altres i que en funció de la seva acceptació acabaran sent reproductores i continuistes en un futur. És on hem de reivindicar la importància d’aquestes relacions que els han d’ajudar a créixer en llibertat, harmonia i equilibri amb l’entorn social. És un espai que ens ofereix una oportunitat idònia per abordar les jerarquies entre els gèneres i les conseqüències socials que aquestes comporten.
Arnau Obiols i Colomina
IV JORNADES CONSENTIDXS violències patriarcals
IV JORNADES CONSENTIDXS
III CONSENTIDXS: Jornades de reflexió sobre feminismes i interseccionalitat
CONSENTIDXS : II Jornades de Reflexió sobre les Masculinitats
20 de Maig del 2017 de 9h a 14h
C.C Cal Balsach a Sabadell
Inscripcions gratuïtes:
https://goo.gl/forms/MLpImBHttFAoXNrh2
@AulaDEsplaiDelValles
@aev_valles
@aev_Valles
@AulaDEsplaiDelValles @aev_valles @aev_Valles
PROGRAMA II
COL·LABORADORES II
ALGUNES IDEES PRÈVIES II
PETITA EXPLICACIÓ DE TOT PLEGAT II
TRÀILER CONSENTIDXS I
AJORNEM V JORNADES CONSENTIDXS
elsvaixellsdepaper.wordpress.com 