VIOLENCIES PATRIARCALS

El major impediment per a la desaparició de les violències exercides per el patriarcat és la naturalització d’aquesta violència, situada en una part invisible dels pensaments, i incrustada a la estructura social mitjançant tots tipus de mecanismes coercitius.
Aquesta cultura patriarcal utilitza la violència com una eina per a la seva reproducció, generant una consciencia col•lectiva on, aquest processos violents resulten invisibles. És per aquest motiu que és molt difícil qualificar aquests fets violents com atemptats cap a la dignitat de les persones.
La cultura patriarcal amaga estereotips i relacions de poder, on l’home cishetero de classe mitja suposa la mesura de totes les coses, generant prejudicis vers tot allò que no compleix les seves normes socioeconòmiques-
Aquests prejudicis apareixen a l’educació, els mitjans de comunicació, el sistema judicial, l’entorn laboral i tots aquells espais de la vida pública on les persones ens relacionem.
Quan ens atrevim a denunciar aquestes agressions patriarcals, la societat es conjura per desvincular aquest fet amb un fet social, generant una consciencia de fet individual, domèstic, causal o puntual.
Aquesta estratègia forma part d’un pla perfecte contra la lluita col•lectiva feminista.
És per aquest motiu que una agressió patriarcal és una gressió cap aquelles persones que lluitem cap a tot tipus de desigualtats.
La violència judicial, la violència cap a les dones migrades, la violència CIS, la violència capitalista, formen part d’una mateixa estratègia patriarcal de poder social.
L’estratègia col•lectiva feminista és l’única l’estratègia possible per lluitar contra el sistema patriarcal.

Maria Villar

Anuncios

L’educació sexual: del Disney al porno… sense passar per la realitat

La nostra vida sexual s’inicia en el moment que naixem i tot el que veiem, tant en les persones de l’entorn proper com en els mitjans de comunicació son la base de la nostra educació sexual.
En aquella època en que preferim les pel•lícules d’animació, depenent del gènere assignat al néixer serà més fàcil que ens posin una pel•lícula de Disney o una de Marvel, sovint sense preguntar-nos que preferim. I això que podria sonar a crítica no ho serà tant pel tema que ens preocupa. Tant és si empassem sense parar escenes de princeses i prínceps com si triem les batalles d’herois salvadors del mon. Els estereotips de gènere son els mateixos.
Els prínceps i dels herois tenen una gran similitud en quan a característiques imprescindibles que podem identificar en gairebé tots ells: Son forts, valents, salvadors, triomfadors, guapos, violents i tot s’hi val per salvar el món.
Les princeses i també sovint les noies “salvades” pels herois son: Guapes, dèbils, dependents, pacients, educades, amables i somiadores.
Llavors quan decidim que som grans per les pel•lícules d’animació i pensem que tot allò ja no va amb nosaltres perquè ens cau un aparell electrònic als dits amb connexió a Internet que ens obre mil portes al mon .Hi ha una porta que s’obra sempre perquè és la que més trànsit té a Internet. De forma conscient o inconscient el porno entra a les nostres vides. Des de imatges buscades, a imatges trobades, passant per les imatges que et fa veure un company, sovint també sense preguntar. I resulta que encara que portin menys roba i encara que la batalla no sigui tan estoica veiem un patró de comportament “masculí” i “femení” que no ens estranya ni ens incomoda perquè Els actors del porno “convencional” segueixen els mateixos estereotips de gènere que els nostres prínceps i princeses, tot i que ho disfressin.
Ells son seductors, incansables, guapos, molt mascles, potents i violents.
Elles son guapes, primes, submises, tolerants, complaents, servicials, insaciables…
Curiosament similars a les llistes dels rols apresos a la infància.
Així que el Disney, a les dones ens ensenya a callar, esperar i obeir i el porno ens omple la boca, ens fa incansables i submises. On és la diferencia?

Laura Clotet

VIOLÈNCIES PATRIARCALS DES DEL MEU PUNT DE VISTA

A la nostra societat, els homes gaudim de més pes en tots els àmbits de poder: econòmic, polític, cultural… Segons Focault, perquè aquest poder pugui ser etern l’hem de fer invisible i aquesta, sense anar més lluny, és l’arma secreta del patriarcat. Majoritàriament les expectatives que tenim cap al sexe d’una persona són inconscients, les naturalitzem i això les fa molt més perilloses, ja que mentre segueixin estan en el nostre inconscient no podrem alliberar-nos d’elles (s’invisibilitzaran) i seguirem sota la dictadura d’aquest sistema.

Simone de Beauvoir, a la seva obra “Ser mujer”, arriba a la conclusió de que no es neix home o dona, sinó que s’arriba a ser-ho. Des de ben petits anem aprenent a través dels agents socialitzadors (família, escola, amics, mitjans de comunicació, etc.) en què consisteix ser un home i en aquest sistema patriarcal, la masculinitat es construeix en contraposició de la indentitat femenina. Ser home implica no ser dona. Pels homes, el que és femení és humiliant i degradant (pegues com una nena, corres com una nena, t’agraden els nens…). En conseqüència,  vivim negant tots els sentiments, actituds i emocions que mostrin debilitat, negant tot el que està relacionat amb la tendresa i demanar o donar afecte.

Pel contrari, la competència forma part del nostre dia a dia. Hem de ser, tenir, saber i fer més que la resta. Hem de competir, especialment entre nosaltres, i constantment demostrar i reiterar la nostra masculinitat. Quina feina tant feixuga, no? A veure qui té el millor cotxe, qui treu pitjors notes o s’ha posat a estudiar més tard i per tant és més “passota”, qui la “lia” més, qui beu i fuma més, qui s’ha desvirgat abans, quantes noies t’has “tirat”…

Potser aquesta última és la que més us sonarà. Hem convertit la sexualitat hetero en un instrument per demostrar la nostra virilitat. Ja no importa la qualitat de la relació sexual ni humana, sinó la quantitat. “Es tracta d’un concurs d’acumulació de punts on cada nova amant, cada correguda, cada centímetre de penis puntua en l’ àlbum de la masculinitat per poder-lo ensenyar als altres mascles i així ratificar la pròpia virilitat.”

Equiparar la nostra sexualitat amb la sexualitat incontrolable dels animals, naturalitzant-la, ens dona el permís per poder fer el que vulguem i sortir-ne força airosos. Fins  i tot, s’arriba a fer responsable a la víctima per provocar-nos d’alguna manera, per fer-nos perdre el control. Premiar la contenció emocional, ja que el contacte i l’expressió dels sentiments és una característica femenina que els “homes de veritat” no podem permetre’ns, ens genera una tensió interna. Aquesta tensió dona lloc a la ràbia i a esclats de violència que, aquesta vegada sí, ens són fàcils d’expressar, ja que per a nosaltres la ràbia forma part de les emocions que podem mostrar. I com aquests, molts altres exemples que ens mostren com la masculinitat hegemònica ens fa anar des de la violència més subtil i invisible a la més explícita i visible.

La identitat masculina tradicional es troba a la base de molts conflictes socials com la misogínia, la homofòbia, la violència de gènere, el fracàs escolar, l’elevada sinistralitat automobilística, el bullying, les bandes, moltes conductes incíviques, l’abús de drogues, etc. No vol dir que tots aquest problemes estiguin única i exclusivament originats per la forma com construïm la masculinitat, evidentment hi ha altres causes com l’exclusió, la pobresa, la classe social…, però n’és un factor important i sense la transformació d’aquesta identitat masculina no es podran resoldre. Són les grans conseqüències d’una masculinitat hegemònica que ens persegueix a tots els nens, nois i homes. A que ja no mola tant?

Per tot això, és necessari, urgent i imprescindible prestigiar i començar a fer un tastet del món considerat tradicionalment femení, el món “privat”, el món subjectiu. Les emocions, l’afecte, la cura, la delicadesa, el dubte, l’empatia, el cos, la intuïció, la cooperació, la comunitat… Tots aquests aspectes són tan necessaris per a la vida i el desenvolupament social com la realització personal, la individualitat, l’oci, la raó, la determinació o el poder, considerats tradicionalment masculins. Hem de convidar-nos a la pràctica de l’empatia, l’expressió de les emocions i la cura d’altres, perquè renunciar a l’expressió dels afectes significa mutilar una part de nosaltres mateixos.

Des de l’educació en el lleure tenim una gran oportunitat. Els esplais són un espai on els infants construeixen la seva identitat acompanyats dels companys i companyes, buscant l’equilibri entre allò instintiu i els impulsos que tenen, i la pressió de l’exterior. És un lloc de coneixença on s’hi creen uns primers vincles que els marcaran al llarg de la seva vida. És el laboratori on van assajant possibles formes de relacionar-se amb els altres i que en funció de la seva acceptació acabaran sent reproductores i continuistes en un futur. És on hem de reivindicar la importància d’aquestes relacions que els han d’ajudar a créixer en llibertat, harmonia i equilibri amb l’entorn social. És un espai que ens ofereix una oportunitat idònia per abordar les jerarquies entre els gèneres i les conseqüències socials que aquestes comporten.

Arnau Obiols  i Colomina

ALGUNES IDEES PRÈVIES II

La construcció de les identitats individuals s’arrela profundament en com es fonamenten les identitats col·lectives. Cal dir, en aquest sentit, que el concepte d’identitat col·lectiva està subjecte a la transmissió, o imposició en alguns casos, d’una sèrie de trets culturals. La transmissió d’aquestes normes de grup configuren, en certa manera, el desenvolupament de diferents rols socials, que regulen el comportament de l’individu en funció de la seva edat, sexe, professió, estat civil, etc. Aquest procés es denomina procés de socialització.

Com a éssers socials, el procés de socialització s’erigeix com a fonamental en la construcció de la nostra identitat individual. Com hem comentat anteriorment, aquest procès porta associades una sèrie de concepcions preestablertes que edifiquen els rols socials que reproduïm. El desenvolupament d’aquest rols no és unitària cada individu els configura i transforma, però dins dels paràmetres establerts dins la societat on es duen a terme.

I durant aquest procés d’identificació, quines són les nostres referències per a desenvolupar el rol masculí?

Els nostres avis, tiets, pares; els professors, mestres i companys de classe; els escriptors, esportistes, actors i models que apareixen als mitjans de comunicació . Tota a aquesta sèrie d’ídols ens donen aquesta imatge del que ha de ser allò masculí, de les identitats masculines. Però n’hi ha d’altres?

És per això que volem parlar dels nens i dels adolescents, no utilitzant un gènere ara ambigu, no sent políticament incorrectes, sinó específics en el gènere com a identitat, amb vocació de desconstruir aquesta identitat i construir-la de nou, sense saber ben bé en què. I aquí és on ens aturem. Com podem construir una masculinitat que no reprodueixi tots els errors del passat? Cal deconstruir-la abans com argumenta Coral Herrera? Cap a on s’ha de construir? Cap a la feminitat? Quina feminitat? S’ha de pensar de nou, com en un full en blanc? Mantindríem així una masculinitat dicotòmica? Són moltes les preguntes, i el cert és que la masculinitat no ha estat mai plantejada fins avui, fins que el feminisme l’ha qüestionat, fins a que en certs petits cercles, s’ha cregut necessari donar la llibertat als nens i als adolescents de decidir com volen ser, com han de ser els homes del demà. No és tasca fàcil. Hauran de desenvolupar un rol basat en la renuncia als seus privilegis. I es pot construir alguna cosa sota la renuncia? Com prendran consciència? I si la prenen, seran capaços de superar els sentiment de culpa que en molts casos envaeix als homes amb la crítica feminista? Quin grau de responsabilitat suposa? L’exigència és molta i a vegades podem pensar que no és justa quan els adults no podem estar satisfets i satisfetes del món que deixem, però es fa difícil no tenir l’esperança de que les noves generacions ens corregeixin. Potser cal deseducar-se abans, com diria Chomsky. Doncs, d’això es tracta tot plegat, d’aprendre i d’educar-se, no?

 

                                                       David de la Fuente i Pau Alcalde