VIOLÈNCIES PATRIARCALS DES DEL MEU PUNT DE VISTA

A la nostra societat, els homes gaudim de més pes en tots els àmbits de poder: econòmic, polític, cultural… Segons Focault, perquè aquest poder pugui ser etern l’hem de fer invisible i aquesta, sense anar més lluny, és l’arma secreta del patriarcat. Majoritàriament les expectatives que tenim cap al sexe d’una persona són inconscients, les naturalitzem i això les fa molt més perilloses, ja que mentre segueixin estan en el nostre inconscient no podrem alliberar-nos d’elles (s’invisibilitzaran) i seguirem sota la dictadura d’aquest sistema.

Simone de Beauvoir, a la seva obra “Ser mujer”, arriba a la conclusió de que no es neix home o dona, sinó que s’arriba a ser-ho. Des de ben petits anem aprenent a través dels agents socialitzadors (família, escola, amics, mitjans de comunicació, etc.) en què consisteix ser un home i en aquest sistema patriarcal, la masculinitat es construeix en contraposició de la indentitat femenina. Ser home implica no ser dona. Pels homes, el que és femení és humiliant i degradant (pegues com una nena, corres com una nena, t’agraden els nens…). En conseqüència,  vivim negant tots els sentiments, actituds i emocions que mostrin debilitat, negant tot el que està relacionat amb la tendresa i demanar o donar afecte.

Pel contrari, la competència forma part del nostre dia a dia. Hem de ser, tenir, saber i fer més que la resta. Hem de competir, especialment entre nosaltres, i constantment demostrar i reiterar la nostra masculinitat. Quina feina tant feixuga, no? A veure qui té el millor cotxe, qui treu pitjors notes o s’ha posat a estudiar més tard i per tant és més “passota”, qui la “lia” més, qui beu i fuma més, qui s’ha desvirgat abans, quantes noies t’has “tirat”…

Potser aquesta última és la que més us sonarà. Hem convertit la sexualitat hetero en un instrument per demostrar la nostra virilitat. Ja no importa la qualitat de la relació sexual ni humana, sinó la quantitat. “Es tracta d’un concurs d’acumulació de punts on cada nova amant, cada correguda, cada centímetre de penis puntua en l’ àlbum de la masculinitat per poder-lo ensenyar als altres mascles i així ratificar la pròpia virilitat.”

Equiparar la nostra sexualitat amb la sexualitat incontrolable dels animals, naturalitzant-la, ens dona el permís per poder fer el que vulguem i sortir-ne força airosos. Fins  i tot, s’arriba a fer responsable a la víctima per provocar-nos d’alguna manera, per fer-nos perdre el control. Premiar la contenció emocional, ja que el contacte i l’expressió dels sentiments és una característica femenina que els “homes de veritat” no podem permetre’ns, ens genera una tensió interna. Aquesta tensió dona lloc a la ràbia i a esclats de violència que, aquesta vegada sí, ens són fàcils d’expressar, ja que per a nosaltres la ràbia forma part de les emocions que podem mostrar. I com aquests, molts altres exemples que ens mostren com la masculinitat hegemònica ens fa anar des de la violència més subtil i invisible a la més explícita i visible.

La identitat masculina tradicional es troba a la base de molts conflictes socials com la misogínia, la homofòbia, la violència de gènere, el fracàs escolar, l’elevada sinistralitat automobilística, el bullying, les bandes, moltes conductes incíviques, l’abús de drogues, etc. No vol dir que tots aquest problemes estiguin única i exclusivament originats per la forma com construïm la masculinitat, evidentment hi ha altres causes com l’exclusió, la pobresa, la classe social…, però n’és un factor important i sense la transformació d’aquesta identitat masculina no es podran resoldre. Són les grans conseqüències d’una masculinitat hegemònica que ens persegueix a tots els nens, nois i homes. A que ja no mola tant?

Per tot això, és necessari, urgent i imprescindible prestigiar i començar a fer un tastet del món considerat tradicionalment femení, el món “privat”, el món subjectiu. Les emocions, l’afecte, la cura, la delicadesa, el dubte, l’empatia, el cos, la intuïció, la cooperació, la comunitat… Tots aquests aspectes són tan necessaris per a la vida i el desenvolupament social com la realització personal, la individualitat, l’oci, la raó, la determinació o el poder, considerats tradicionalment masculins. Hem de convidar-nos a la pràctica de l’empatia, l’expressió de les emocions i la cura d’altres, perquè renunciar a l’expressió dels afectes significa mutilar una part de nosaltres mateixos.

Des de l’educació en el lleure tenim una gran oportunitat. Els esplais són un espai on els infants construeixen la seva identitat acompanyats dels companys i companyes, buscant l’equilibri entre allò instintiu i els impulsos que tenen, i la pressió de l’exterior. És un lloc de coneixença on s’hi creen uns primers vincles que els marcaran al llarg de la seva vida. És el laboratori on van assajant possibles formes de relacionar-se amb els altres i que en funció de la seva acceptació acabaran sent reproductores i continuistes en un futur. És on hem de reivindicar la importància d’aquestes relacions que els han d’ajudar a créixer en llibertat, harmonia i equilibri amb l’entorn social. És un espai que ens ofereix una oportunitat idònia per abordar les jerarquies entre els gèneres i les conseqüències socials que aquestes comporten.

Arnau Obiols  i Colomina

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s