PROGRAMA IV JORNADES CONSENTIDXS

CONSENTIDXSIV JORNADES CONSENTIDXS : VIOLÈNCIES PATRIARCALS

INSCRIPCIO

9’30 Recepció – Rebuda ponents

10’00 Presentació Jornades

10’05 Representació “Yo soy mia” a càrrec de Laboratori Escènic bemen-3

10’20 Ponències
 Laura Clotet, metgessa de família, sexòloga i terapéuta de família.
Carmen Juáres, coordinadora Associación Mujeres Migrantes Diversas
Aida Abelló, col•laboradora El Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS)
Pilar Rodríguez, antropóloga i advocada

11’30 Esmorzar

12’00 Entrevistes creuades a càrrec de Karen Madrid

13’30 Cloenda

15’30 Taller Zinteta – Cinta Tort

Exposició “ALLIBEREM-NOS” a càrrec d’Amatistes.art

Anuncios

VIOLENCIES PATRIARCALS

El major impediment per a la desaparició de les violències exercides per el patriarcat és la naturalització d’aquesta violència, situada en una part invisible dels pensaments, i incrustada a la estructura social mitjançant tots tipus de mecanismes coercitius.
Aquesta cultura patriarcal utilitza la violència com una eina per a la seva reproducció, generant una consciencia col•lectiva on, aquest processos violents resulten invisibles. És per aquest motiu que és molt difícil qualificar aquests fets violents com atemptats cap a la dignitat de les persones.
La cultura patriarcal amaga estereotips i relacions de poder, on l’home cishetero de classe mitja suposa la mesura de totes les coses, generant prejudicis vers tot allò que no compleix les seves normes socioeconòmiques-
Aquests prejudicis apareixen a l’educació, els mitjans de comunicació, el sistema judicial, l’entorn laboral i tots aquells espais de la vida pública on les persones ens relacionem.
Quan ens atrevim a denunciar aquestes agressions patriarcals, la societat es conjura per desvincular aquest fet amb un fet social, generant una consciencia de fet individual, domèstic, causal o puntual.
Aquesta estratègia forma part d’un pla perfecte contra la lluita col•lectiva feminista.
És per aquest motiu que una agressió patriarcal és una gressió cap aquelles persones que lluitem cap a tot tipus de desigualtats.
La violència judicial, la violència cap a les dones migrades, la violència CIS, la violència capitalista, formen part d’una mateixa estratègia patriarcal de poder social.
L’estratègia col•lectiva feminista és l’única l’estratègia possible per lluitar contra el sistema patriarcal.

Maria Villar

L’educació sexual: del Disney al porno… sense passar per la realitat

La nostra vida sexual s’inicia en el moment que naixem i tot el que veiem, tant en les persones de l’entorn proper com en els mitjans de comunicació son la base de la nostra educació sexual.
En aquella època en que preferim les pel•lícules d’animació, depenent del gènere assignat al néixer serà més fàcil que ens posin una pel•lícula de Disney o una de Marvel, sovint sense preguntar-nos que preferim. I això que podria sonar a crítica no ho serà tant pel tema que ens preocupa. Tant és si empassem sense parar escenes de princeses i prínceps com si triem les batalles d’herois salvadors del mon. Els estereotips de gènere son els mateixos.
Els prínceps i dels herois tenen una gran similitud en quan a característiques imprescindibles que podem identificar en gairebé tots ells: Son forts, valents, salvadors, triomfadors, guapos, violents i tot s’hi val per salvar el món.
Les princeses i també sovint les noies “salvades” pels herois son: Guapes, dèbils, dependents, pacients, educades, amables i somiadores.
Llavors quan decidim que som grans per les pel•lícules d’animació i pensem que tot allò ja no va amb nosaltres perquè ens cau un aparell electrònic als dits amb connexió a Internet que ens obre mil portes al mon .Hi ha una porta que s’obra sempre perquè és la que més trànsit té a Internet. De forma conscient o inconscient el porno entra a les nostres vides. Des de imatges buscades, a imatges trobades, passant per les imatges que et fa veure un company, sovint també sense preguntar. I resulta que encara que portin menys roba i encara que la batalla no sigui tan estoica veiem un patró de comportament “masculí” i “femení” que no ens estranya ni ens incomoda perquè Els actors del porno “convencional” segueixen els mateixos estereotips de gènere que els nostres prínceps i princeses, tot i que ho disfressin.
Ells son seductors, incansables, guapos, molt mascles, potents i violents.
Elles son guapes, primes, submises, tolerants, complaents, servicials, insaciables…
Curiosament similars a les llistes dels rols apresos a la infància.
Així que el Disney, a les dones ens ensenya a callar, esperar i obeir i el porno ens omple la boca, ens fa incansables i submises. On és la diferencia?

Laura Clotet

COL·LABORADORES IV

Clotet

LAURA CLOTET

Metge de família, sexòloga i terapèuta de parella. Col·laboradora de Ràdio Sabadell en el programa “Parlem de sexe?”

ZINTETA

ZINTETA

Arte y feminismo se abrazan, comunican y comprenden en la obra de Cinta Tort Cartró, aka Zinteta (Barcelona 1995). Poniendo el cuerpo en el centro, la obra de Zinteta deconstruye e imagina una diversidad sustantiva, unas corporalidades que se desnudan, que se miran y que se reconocen, que abandonan las asfixiantes proyecciones que el cishteropatriarcado imprime sobre nuestras pieles. Para pensar en la obra de Cinta tenemos que partir de una premisa: el
color es político. El color comprendido como alegría, como una fiesta. Pero también como ternura, como encuentro radical entre los cuerpos que se aprehenden y se celebran. El color como herramienta de activación y movilización de nuestra mirada frente a las opresiones sistémicas patriarcales. Contra el eufemismo, el tabú y el aislamiento Zinteta propone una emancipación que aplaude las marcas, las cicatrices, las movilidades diversas, el encuentro de los cuerpos a través de la escucha, el afecto y la horizontalidad. Sus intervenciones artísticas permiten cuestionarnos quien somos, como somos, como observamos y como proyectamos. Sus proyectos nos aproximan a la reconciliación con nosotres mismes, a reapropiarnos de nuestros cuerpos que un día dejamos de habitar. Como ella siempre dice: “Reapropiarnos de nuestros cuerpos, volver a habitarlos, cuidarlos y quererlos son actos puramente revolucionarios y políticos.” En sus obras, la voluntad de mostrar y pensar la diversidad corporal se ofrece como matriz de sus investigaciones, que también son nuestras, que quieren ser de todes.

tona

TONANOPINTARES

‘Tona no pinta res’ és el pseudònim de la Marta Grau, una vallesana de 36 anys que s’obre camí en el camp de la il•lustració. L’any 2014, una dècada després d’haver acabat els seus estudis superiors a l’Escola d’Art de Sant Cugat, va compartir el seu primer dibuix a les xarxes socials. D’aquella acció de coratge han sorgit, amb el pas del temps, centenars d’encàrrecs, diverses exposicions i una veu pròpia en el panorama de la il•lustració a Catalunya.

BEMEN3

LABORATORI ESCÈNIC BEMEN-3

DIAWAR, “Yo soy mia” és una performance duta a terme per estudiants de primer i segon d’animació sociocultural i turística del centre Bemen-3 sobre el maltracte que ha patit i pateix la figura de la dona en diferents etapes de la història fins l’actualitat, sorgida durant el curs 2017-18 en el Laboratori Escènic Bemen-3 dirigit per Héctor Alonso. El Laboratori Escènic és un espai on es treballen diferents temes de la societat que creiem que queden coses a dir i per lluitar en contra, és un espai de canvi i de transformació.
Diawar és també un projecte comunitari i d’intervenció socioeducativa, orientat a tota la comunitat educativa del centre Bemen-3 (personal docent i administratiu, els altres cicles del centre i els Programes de formació inserció), i als agents socioculturals i educatius del territori on està situat el centre. (Districte de Nou Barris: Vilapicina, Nou Barris, Sant Andreu, Horta…).

Carmen-Juares-cuidadora-mata-tancament_2094400593_56959374_651x366

CARMEN JUARES

Carmen Juares (Valle, Hondures, 1986) viu a Barcelona des de 2005, des d’on va arribar fugint de la violència a Hondures, un dels països més violents del món. Poc després d’arribar, Carmen va passar sis anys de cuidadora interna tancada 24 hores cuidant d’una senyora gran que patia una demencia. Treballa des de fa cinc anys en el Servei d’Atenció a la Dependència (SAD) de la ciutat de Barcelona com a Treballadora Familiar.
Carmen és Tècnica Superior en Integració Social, Tècnica Auxiliar d’Infermeria i estudia el Grau d’Educació Social a la Universitat de Barcelona. Actualment, és coordinadora de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas, que s’encarrega de defensar els drets de les dones migrades treballadores de la llar i la cura.

Twitter: twitter.com/cjuarespalma

PER SABER MÉS I

PER SABER MÉS II

PER SABER MÉS III

WhatsApp Image 2019-03-15 at 12.03.02

PILAR RODRÍGUEZ

Advocada i antropòloga, membre del col.lectiu d’advocats/des ALLAC, especialitzada en dret penal i dret d’asil i protecció internacional. Amb 13 anys d’experiència en defensa de moviments socials i activites socials.

WIN_20190315_21_18_24_Pro

AIDA ABELLÓ

Sòciologa i antropòloga, col·laboradora del Centre Jove d’Atenció a les sexualitats. El Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) és un servei d’atenció específica als adolescents i joves, de caràcter preventiu-educatiu i assistencial, de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears http://www.apfcib.org, obert al públic des de l’any 1992. Es considera un servei de referència, complementari als serveis sanitaris, psicològics i socials, i actua des d’una perspectiva d’optimització dels recursos existents en la xarxa sociosanitària normalitzada.

 

ALLIBEREM ELS NOSTRES COSSOS

Recull d’imatges de cossos nus, sencers o parts concretes, que pretenen prendre consciència sobre la pressió estètica rebuda socialment, així com reflexionar sobre l’estereotip de cos normatiu i altres aspectes relacionats amb la identitat de gènere, el sexisme, el racisme, la gordofòbia, la transfòbia, etc.

AMATISTES (Marina Ventura i Marina Buxó).

VIOLÈNCIES PATRIARCALS DES DEL MEU PUNT DE VISTA

A la nostra societat, els homes gaudim de més pes en tots els àmbits de poder: econòmic, polític, cultural… Segons Focault, perquè aquest poder pugui ser etern l’hem de fer invisible i aquesta, sense anar més lluny, és l’arma secreta del patriarcat. Majoritàriament les expectatives que tenim cap al sexe d’una persona són inconscients, les naturalitzem i això les fa molt més perilloses, ja que mentre segueixin estan en el nostre inconscient no podrem alliberar-nos d’elles (s’invisibilitzaran) i seguirem sota la dictadura d’aquest sistema.

Simone de Beauvoir, a la seva obra “Ser mujer”, arriba a la conclusió de que no es neix home o dona, sinó que s’arriba a ser-ho. Des de ben petits anem aprenent a través dels agents socialitzadors (família, escola, amics, mitjans de comunicació, etc.) en què consisteix ser un home i en aquest sistema patriarcal, la masculinitat es construeix en contraposició de la indentitat femenina. Ser home implica no ser dona. Pels homes, el que és femení és humiliant i degradant (pegues com una nena, corres com una nena, t’agraden els nens…). En conseqüència,  vivim negant tots els sentiments, actituds i emocions que mostrin debilitat, negant tot el que està relacionat amb la tendresa i demanar o donar afecte.

Pel contrari, la competència forma part del nostre dia a dia. Hem de ser, tenir, saber i fer més que la resta. Hem de competir, especialment entre nosaltres, i constantment demostrar i reiterar la nostra masculinitat. Quina feina tant feixuga, no? A veure qui té el millor cotxe, qui treu pitjors notes o s’ha posat a estudiar més tard i per tant és més “passota”, qui la “lia” més, qui beu i fuma més, qui s’ha desvirgat abans, quantes noies t’has “tirat”…

Potser aquesta última és la que més us sonarà. Hem convertit la sexualitat hetero en un instrument per demostrar la nostra virilitat. Ja no importa la qualitat de la relació sexual ni humana, sinó la quantitat. “Es tracta d’un concurs d’acumulació de punts on cada nova amant, cada correguda, cada centímetre de penis puntua en l’ àlbum de la masculinitat per poder-lo ensenyar als altres mascles i així ratificar la pròpia virilitat.”

Equiparar la nostra sexualitat amb la sexualitat incontrolable dels animals, naturalitzant-la, ens dona el permís per poder fer el que vulguem i sortir-ne força airosos. Fins  i tot, s’arriba a fer responsable a la víctima per provocar-nos d’alguna manera, per fer-nos perdre el control. Premiar la contenció emocional, ja que el contacte i l’expressió dels sentiments és una característica femenina que els “homes de veritat” no podem permetre’ns, ens genera una tensió interna. Aquesta tensió dona lloc a la ràbia i a esclats de violència que, aquesta vegada sí, ens són fàcils d’expressar, ja que per a nosaltres la ràbia forma part de les emocions que podem mostrar. I com aquests, molts altres exemples que ens mostren com la masculinitat hegemònica ens fa anar des de la violència més subtil i invisible a la més explícita i visible.

La identitat masculina tradicional es troba a la base de molts conflictes socials com la misogínia, la homofòbia, la violència de gènere, el fracàs escolar, l’elevada sinistralitat automobilística, el bullying, les bandes, moltes conductes incíviques, l’abús de drogues, etc. No vol dir que tots aquest problemes estiguin única i exclusivament originats per la forma com construïm la masculinitat, evidentment hi ha altres causes com l’exclusió, la pobresa, la classe social…, però n’és un factor important i sense la transformació d’aquesta identitat masculina no es podran resoldre. Són les grans conseqüències d’una masculinitat hegemònica que ens persegueix a tots els nens, nois i homes. A que ja no mola tant?

Per tot això, és necessari, urgent i imprescindible prestigiar i començar a fer un tastet del món considerat tradicionalment femení, el món “privat”, el món subjectiu. Les emocions, l’afecte, la cura, la delicadesa, el dubte, l’empatia, el cos, la intuïció, la cooperació, la comunitat… Tots aquests aspectes són tan necessaris per a la vida i el desenvolupament social com la realització personal, la individualitat, l’oci, la raó, la determinació o el poder, considerats tradicionalment masculins. Hem de convidar-nos a la pràctica de l’empatia, l’expressió de les emocions i la cura d’altres, perquè renunciar a l’expressió dels afectes significa mutilar una part de nosaltres mateixos.

Des de l’educació en el lleure tenim una gran oportunitat. Els esplais són un espai on els infants construeixen la seva identitat acompanyats dels companys i companyes, buscant l’equilibri entre allò instintiu i els impulsos que tenen, i la pressió de l’exterior. És un lloc de coneixença on s’hi creen uns primers vincles que els marcaran al llarg de la seva vida. És el laboratori on van assajant possibles formes de relacionar-se amb els altres i que en funció de la seva acceptació acabaran sent reproductores i continuistes en un futur. És on hem de reivindicar la importància d’aquestes relacions que els han d’ajudar a créixer en llibertat, harmonia i equilibri amb l’entorn social. És un espai que ens ofereix una oportunitat idònia per abordar les jerarquies entre els gèneres i les conseqüències socials que aquestes comporten.

Arnau Obiols  i Colomina

COL·LABORADORES III

MELISA OLISA

AFROFÈMINAS: MARIANA OLISA

Mariana Olisa tiene un Màster en Estrategia y Creatividad Digital por la Universitat Autònoma de Barcelona y es miembro de Black Barcelona. Viene representado a Afroméminas.

 

Afroféminas es una comunidad en línea para las mujeres afrodescendientes/negras. Animamos a las mujeres a que a través de la opinión, la literatura, la poesía y el periodismo,  entablar un diálogo sincero y constructivo sobre la belleza y la complejidad de la mujer negra. Aspiramos a educar, inspirar y entretener. No es indispensable que sea una mujer negra para escribir en Afroféminas, siempre que lo que escriba sea de interés para nuestro colectivo.

Para Afroféminas es un orgullo dar voz a las mujeres negras de habla hispana a través de Internet y los medios. Celebramos su espíritu creativo y damos la bienvenida a sus conocimientos en temas de hoy, noticias de actualidad, asuntos sobre las relaciones personales, laborales, el racismo, la afoconcienciación y la cultura.

 

NASSIRANASSIRA SEDIRI

Nassira Sediri es Llicenciada en filología árabe de la universidad de Túnez, con máster de género y diversidad sobre la realidad de la mujer en el islam.

Es la autora de la tesis “La realidad de la mujer en el Islam”. Esta investigación aborda la verdadera situación femenina en las leyes islámicas según sus fuentes y, principalmente, el Corán. Sediri realizó un análisis de los derechos de la mujer en diferentes campos. Todo esto desde un punto de vista neutral que rompe con la interpretación patriarcal dominante que favorece a los varones y perjudica a las mujeres enjaulándolas en una posición débil.

NASSIRASARA AMBHAR TANYAOUI

Nací en Marruecos de madre de origen español y padre marroquí. Soy practicante del islam, lo que ha sido un decisión plenamente consciente en mi trayectoria de vida.

Las mujeres autóctonas tienen una visión sesgada de lo que supone ser mujer de origen árabe y practicante del islam. Esta imagen está basada en una serie de estereotipos como la sumisión y el uso del pañuelo.

Mi intención es romper con esa imagen, y reflexionar sobre cómo nos sentimos libres, feministas y luchadoras de igual manera que se puede sentir una mujer cualquiera.

En mi participación en las jornadas expondré mi experiencia como mujer musulmana feminista en un entorno patriarcal, clasista y xenófobo, donde la islamofobia de género es desgraciadamente muy habitual. Voy a compartir con todas las participantes mis vivencias sobre el feminismo desde la práctica del islam.

Sofi

SOFI MORAZZANI

Sofía Morazzani Bgirl feminista nació en Algeria el 1996 y a los 6 meses se trasladó a Barcelona, pero fue durante unas vacaciones en Marruecos donde tuvo su primer contacto con la cultura Hip Hop, gracias al conocido grupo de bboying La Hallakingzoo. Comenzó iniciándose en el estilo de baile hip hop en el año 2008 y fue dos años después, en 2010, cuando comenzó a practicar bboying, aunque realmente era una amante de esto desde que tenía 14 años.
A lo largo de su trayectoria se ha visto influenciada por varios grupos y bboys/bgirls, en su mayoría de Barcelona. No obstante su máxima influencia ha sido Bboy Black, de Unreals Crew, importante grupo en la escena española actual. És feminista, y ha impartido talleres de Break Dance para jóvenes desde una perspectiva de género interseccional, nos explicará en las jornadas, cual es su metodología. También lucha por la visibilidad de la mujer en el mundo del Hip Hop, que como en muchos ámbitos los hombres son los protagonistas mayoritarios.
Participación en Eurobattle (Oporto, Portugal).
Batalla exhibición en Free Yourself III (Barcelona).
Participación en importantes eventos nacionales e internacionales como Undercyphers, Queen sixteen (finalista) e Hipnotik Festival (Barcelona).
Batalla exhibición “Bonnie&Clyde” en Centro Mutuo (Barcelona).

 

PROGRAMA III

9’00 Recepció – Rebuda ponents

9’30 Presentació Jornades

10’00 Inici Ponències

  • Melisa Olisa: membre de Black Barcelona i Afroféminas; comunitat en línia per a dones afrodescendents/negres.
  • Nassira Sediri: Filóloga d’Àrab a l’Universitat de Túnez. Máster de Gènere i Diversitat sobre la dona a l’Islam.
  • Sara Ambhar Tanyaoui: Feminista. Militant de la PAH Sabadell i del Grup de Dones de l’Obrera.
  • Sofi Morazzani: Bgirl, feminista marroquina.

11’30 Esmorzar

12’00 Debat

13’30 Brunch