ALGUNES IDEES PRÈVIES II

La construcció de les identitats individuals s’arrela profundament en com es fonamenten les identitats col·lectives. Cal dir, en aquest sentit, que el concepte d’identitat col·lectiva està subjecte a la transmissió, o imposició en alguns casos, d’una sèrie de trets culturals. La transmissió d’aquestes normes de grup configuren, en certa manera, el desenvolupament de diferents rols socials, que regulen el comportament de l’individu en funció de la seva edat, sexe, professió, estat civil, etc. Aquest procés es denomina procés de socialització.

Com a éssers socials, el procés de socialització s’erigeix com a fonamental en la construcció de la nostra identitat individual. Com hem comentat anteriorment, aquest procès porta associades una sèrie de concepcions preestablertes que edifiquen els rols socials que reproduïm. El desenvolupament d’aquest rols no és unitària cada individu els configura i transforma, però dins dels paràmetres establerts dins la societat on es duen a terme.

I durant aquest procés d’identificació, quines són les nostres referències per a desenvolupar el rol masculí?

Els nostres avis, tiets, pares; els professors, mestres i companys de classe; els escriptors, esportistes, actors i models que apareixen als mitjans de comunicació . Tota a aquesta sèrie d’ídols ens donen aquesta imatge del que ha de ser allò masculí, de les identitats masculines. Però n’hi ha d’altres?

És per això que volem parlar dels nens i dels adolescents, no utilitzant un gènere ara ambigu, no sent políticament incorrectes, sinó específics en el gènere com a identitat, amb vocació de desconstruir aquesta identitat i construir-la de nou, sense saber ben bé en què. I aquí és on ens aturem. Com podem construir una masculinitat que no reprodueixi tots els errors del passat? Cal deconstruir-la abans com argumenta Coral Herrera? Cap a on s’ha de construir? Cap a la feminitat? Quina feminitat? S’ha de pensar de nou, com en un full en blanc? Mantindríem així una masculinitat dicotòmica? Són moltes les preguntes, i el cert és que la masculinitat no ha estat mai plantejada fins avui, fins que el feminisme l’ha qüestionat, fins a que en certs petits cercles, s’ha cregut necessari donar la llibertat als nens i als adolescents de decidir com volen ser, com han de ser els homes del demà. No és tasca fàcil. Hauran de desenvolupar un rol basat en la renuncia als seus privilegis. I es pot construir alguna cosa sota la renuncia? Com prendran consciència? I si la prenen, seran capaços de superar els sentiment de culpa que en molts casos envaeix als homes amb la crítica feminista? Quin grau de responsabilitat suposa? L’exigència és molta i a vegades podem pensar que no és justa quan els adults no podem estar satisfets i satisfetes del món que deixem, però es fa difícil no tenir l’esperança de que les noves generacions ens corregeixin. Potser cal deseducar-se abans, com diria Chomsky. Doncs, d’això es tracta tot plegat, d’aprendre i d’educar-se, no?

 

                                                       David de la Fuente i Pau Alcalde

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s